Amb el pas del temps, la manera d’ensenyar llengües ha anat evolucionant i adaptant-se a noves maneres d’entendre com aprenem. Durant molts anys, els mètodes d’ensenyament es centraven principalment en l’estudi de la gramàtica i en la traducció de textos. No obstant això, a partir de la dècada dels setanta va començar a guanyar importància el mètode comunicatiu, un enfocament que posa el focus en l’ús real de la llengua i en la capacitat de comunicar-se en situacions quotidianes. Aquest canvi de perspectiva va suposar una transformació important en la didàctica de llengües, també en l’ensenyament del català.

La idea principal d’aquest mètode és que aprendre una llengua no significa només conèixer les seves regles gramaticals, sinó saber utilitzar-la de manera adequada en diferents contextos. Per aquest motiu, el mètode comunicatiu dona molta importància al desenvolupament de la competència comunicativa, és a dir, a la capacitat d’expressar-se i d’entendre els altres en situacions diverses. Això implica tenir en compte no només el vocabulari i la gramàtica, sinó també aspectes relacionats amb la cultura, el context social i la manera com s’organitza el discurs.

En aquest tipus d’enfocament, l’alumnat té un paper molt actiu dins de l’aula. Els estudiants participen en activitats que els obliguen a utilitzar la llengua per interactuar amb els companys, expressar idees o resoldre situacions comunicatives. Sovint treballen en parelles o en grups petits, cosa que afavoreix la participació i crea més oportunitats per practicar la llengua. L’objectiu no és que els alumnes produeixin frases perfectes, sinó que siguin capaços de comunicar-se i fer-se entendre.

El professor o professora, en aquest context, assumeix un rol diferent del que tenia en mètodes més tradicionals. En lloc de limitar-se a explicar continguts, passa a actuar com a guia del procés d’aprenentatge. El docent dissenya activitats, proposa situacions comunicatives i ajuda els estudiants a desenvolupar les seves habilitats lingüístiques. També observa com es desenvolupa la comunicació a l’aula i intervé quan és necessari per orientar o donar suport.

Pel que fa a l’ús de les llengües, en el mètode comunicatiu es procura que la llengua que s’està aprenent, en aquest cas el català, sigui la més utilitzada a classe. D’aquesta manera, l’alumnat té més oportunitats d’escoltar-la i practicar-la. Tot i així, la llengua materna pot aparèixer en alguns moments puntuals, sobretot quan cal aclarir algun concepte o facilitar la comprensió d’una explicació.

Un altre aspecte important és el tractament dels errors. En aquest enfocament, els errors es consideren una part normal del procés d’aprenentatge. Per això, no sempre es corregeixen immediatament, especialment si no dificulten la comunicació. En molts casos, el professor pren nota dels errors més habituals i els treballa posteriorment amb tot el grup. L’avaluació, en conseqüència, tendeix a valorar la capacitat dels estudiants per comunicar-se en situacions reals i participar activament en les activitats de classe.

Les activitats pròpies d’aquest mètode solen estar relacionades amb situacions de la vida quotidiana. Per exemple, en una classe de català per a adults es pot proposar una activitat en què els estudiants simulin una conversa en un restaurant, on un fa de cambrer i l’altre de client. També es poden organitzar debats sobre temes d’actualitat o activitats en grup en què els alumnes hagin de planificar un viatge o preparar una presentació sobre una ciutat de Catalunya. Aquest tipus de tasques fomenten la interacció i obliguen els estudiants a utilitzar el català de manera significativa.

En resum, el mètode comunicatiu ha tingut una gran influència en l’ensenyament de llengües perquè situa la comunicació al centre de l’aprenentatge. En el cas del català, aquest enfocament permet que els estudiants no només aprenguin la llengua des d’un punt de vista teòric, sinó que també la utilitzin de manera pràctica i funcional en diferents contextos de la vida quotidiana. 

Agafem, hipotèticament, una aula d’acollida. Tenim deu nois, mascles, amb edats que oscil·len entre la postpubertat i l’adolescència. Gairebé tots venen de l’Àfrica, algun de Sud-amèrica. No tenen ni idea de català. De fet, alguns amb prou feines saben de la seva existència. El seu coneixement de l’estructura gramatical de les llengües és més que limitat, i els seus interessos es redueixen a la música urbana, els videojocs, el futbol i poca cosa més. El docent, una mica desesperat per fer-los dir els noms dels mesos de l’any en català, decideix que a partir d’ara les classes consistiran a comentar els partits de Lamine Yamal, aprofitant la idolatria que els nois li professen. El primer dia del nou mètode aconsegueix que s’aprenguin les paraules ‘pilota’ i ‘samarreta’ i tota la numeració de l’u a l’onze. I en dues setmanes aconsegueix que un dels alumnes pugui narrar, en ortofonètica més que acceptable, un gol de Lamine.

Aquest cas vagament basat en fets reals, és un exemple del que es coneix com a enfocament comunicatiu en l’ensenyament d’una segona llengua.  A diferència dels mètodes més convencionals basats ens les estructures gramaticals, es potencia l’adaptació a un context en què es puguin obtenir resultats d’aprenentatge més realistes. En aquesta situació, en què es persegueix aconseguir una competència bàsica i immediata en l’idioma, es prioritza el significat de les paraules i la referència directa a la realitat que envolta a l’alumne. Presentant el fet lingüístic com performatiu, els elements de la llengua es relacionen amb aquest context conegut i s’eviten els perills de les categories abstractes, que poden desconnectar fàcilment l’alumne del procés d’adquisició de la llengua. El codi comunicatiu en si no és l’objecte d’estudi, sinó que és una eina de comunicació que vincula amb materials autèntics la vida quotidiana amb el nou llenguatge que cal interioritzar.

En aquest ambient de conversa distesa i adaptada als seus interessos, el rol de l’alumnat deixa de ser passiu i s’iguala amb el rol del professor. La classe es democratitza i, encara que es permet fer servir les llengües d’origen dels alumnes, la funció del docent és encaminar les seves necessitats comunicatives cap a la llengua de destí, en aquest cas el català. Ës bàsic, en aquest escenari la interacció oral entre els alumnes i el professor i entre els alumnes entre ells, encara que, a poc a poc, es poden anar introduint per escrit nou vocabulari i categories gramaticals pròpies del català. Sense perdre mai de vista que en aquest mètode de primacia comunicativa és cabdal l’espontaneïtat i la pronunciació almenys intel·ligible del nou codi.

Malgrat que durant les classes vagin apareixent progressivament aspectes formals, la finalitat final d’aquest enfocament comunicatiu és aconseguir que s’aprengui la llengua per a usar-la, i no com un mer coneixement. És un mètode que, per tant, s’adapta a la situació descrita al començament.

Miquel Bonet Pinyol

Existeixen diferents mètodes per a l’ensenyament de llengües, depenent de l’aspecte en què es posa més èmfasi: la gramàtica o la comunicació, les normes lingüístiques o l’ús pràctic de la llengua. Conèixer aquests mètodes permet utilitzar les millors estratègies per a l’aprenentatge i adaptar-les a les necessitats dels aprenents. 

El mètode comunicatiu té com a objectiu prioritari que l’alumne desenvolupi la competència comunicativa, és a dir, la capacitat d’utilitzar la llengua en situacions reals.  Aquest mètode s’inicià a finals dels anys setanta com a reacció a mètodes més tradicionals basats en l’aprenentatge de la gramàtica i en la traducció. En les darreres dècades s’ha convertit en un dels enfocaments més influents en l’ensenyament de llengües, especialment en el cas de segones llengües o llengües estrangeres.

L’objectiu de l’ensenyament, per a aquest mètode, no és desenvolupar la competència lingüística de l’alumne, sinó la seva competència comunicativa, és a dir, la capacitat d’utilitzar adequadament una sèrie de coneixements gramaticals segons situacions comunicatives concretes. “L’objectiu de l’ensenyament de llengües no és només el coneixement de les estructures lingüístiques, sinó la capacitat d’emprar-les adequadament en contextos comunicatius.” (Birello i Comajoan-Colomé, 2024). Així, no es centra en la memorització de regles gramaticals, sinó que es prioritza l’ús real de la llengua i el desenvolupament de la capacitat dels aprenents per comunicar-se de manera eficaç. No desapareix la gramàtica, sinó que se’n un fa tractament diferent: s’introdueix de manera contextualitzada i vinculada a l’ús real de la llengua. 

Badia i Serrat (2005) assenyalen que “les metodologies actuals promouen que l’alumnat assumeixi un paper actiu en el procés d’aprenentatge i participi en la construcció del seu propi coneixement”. Les acrtivitats d’aula que proposa el mètode comunicatiu reprodueixen situacions reals en què els estudiants necessiten utilitzar la llengua per expressar opinions, demanar informació, explicar significats o resoldre tasques. El rol del professor és proposar situacions de comunicació en què intervinguin els alumnes, que deixen de ser receptors passius d’informació per a convertir-se en protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge.

Pel que fa a la correcció, aquesta esdevé secundària respecte a la fluïdesa: és millor expressar-se amb errors que no llançar-se a emprar la llengua per por a l’error. L’objectiu no és només comprovar si l’alumne produeix frases gramaticalment perfectes, sinó valorar si és capaç de comunicar-se de manera efectiva en situacions reals. L’error es considera part natural del procés d’aprenentatge.

És propi d’aquest mètode, en què l’alumne és protagonista, promoure l’autocorrecció i la correcció entre iguals, fomentant la reflexió lingüística i una major consciència sobre el funcionament de la llengua. L’avaluació no té en compte només el resultat final, sinó el procés d’aprenentatge. 

El mètode comunicatiu es concreta en activitats com jocs de rol, debats, simulacions de situacions reals o tasques col·laboratives, plantejant situacions reals com ara  planificar un viatge, resoldre un problema o intercanviar informació amb els companys. D’aquesta manera, la llengua es treballa de manera integrada, combinant la comprensió i l’expressió tant oral com escrita.

En conclusió, el mètode comunicatiu representa un canvi significatiu respecte als enfocaments més tradicionals. Es caracteritza per posar l’accent en la interacció, el context i la funció comunicativa del llenguatge. El seu objectiu final no és només conèixer la llengua, sinó saber utilitzar-la de manera efectiva en la vida quotidiana.

Referències bibliogràfiques:

Birello, M. i Comajoan-Colomé, L. (2024) Mètodes i enfocaments per ensenyar el català com a llengua addicional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Cuenca, Maria Josep (2005). Mòdul 1. Teories lingüístiques i ensenyament de llengües. Barcelona: Eureca media, SL.

Badia, Antoni i Elisabet Serrat (2005). Mòdul 2. Metodologies estratègiques i didàctiques en l’ensenyament de la llengua catalana. Barcelona: Eureca media, SL.

Bové, Carme (20025). Mòdul 4. Les pràctiques. La unitat didàctica, els recursos i els materials didàctics. Barcelona: Eureka media.

El mètode audiolingual es va desenvolupar al llarg dels anys 50 i 60 i va representar el relleu del mètode gramatical i de traducció que s’havia aplicat fins al moment per a l’ensenyament de la L2. A més, és un dels primers mètodes que intenta aplicar una base científica a l’aprenentatge de noves llengües. Per aquest motiu, la majoria dels seus fonaments incorporen idees pròpies de tres orientacions coetànies: l’estructuralisme, el conductisme i l’anàlisi contrastiva. Cadascuna d’aquestes línies de pensament aporta una nova visió que configura el mètode.

L’estructuralisme aporta la concepció de la llengua com una manifestació oral. Per tant, el seu aprenentatge és fonamentalment oral i es construeix en la majoria d’ocasions mitjançant diàlegs. A conseqüència d’aquests, l’alumnat assimila de manera inconscient les estructures sintàctiques i gramaticals de la nova llengua, és a dir, no hi ha un apropament teòric sinó inductiu.

El conductisme aplicat a la llengua la compren com la formació d’un hàbit enfront d’un estímul concret. Així, s’evita la formació d’ ‘’hàbits dolents’’ utilitzant sempre la llengua L2 i repetint aquelles estructures correctes que apareixen als diàlegs. No es tracta de corregir errors (tot i que si n’hi ha es corregeixen de manera immediata) sinó de repetir l’estructura correcta per integrar-la.

En últim lloc, l’anàlisi contrastiva ressalta la importància de mantindre certa distància entre la L1 i la L2, ja que el seu contacte reiterat (traduccions d’una llengua a una altra, utilització principal de la llengua L1 a l’aula, comparacions entre ambdues…) pot causar interferències que dificulten l’aprenentatge.

Així, a una aula on s’aplica el mètode audiolingual el mestre presenta situacions comunicatives que els alumnes han d’escoltar, memoritzar i reproduir segons les seues directrius. En fer-ho, sempre utilitza la L2 i integra nou vocabulari i estructures des de la interacció contextualitzada amb el diàleg original i els alumnes.

Per exemple, el mestre presenta a la classe una escena on una veïna baixa a comprar el pa i alguns pastissos i parla amb la dependenta del forn, l’alumnat escolta atentament el diàleg d’aquesta situació quotidiana un parell de vegades i a continuació comença a repetir tota la conversa, un fragment o la veu d’un dels personatges. Més endavant poden ser dues persones les que representen el paper davant la classe, es pot dividir a l’alumnat en parelles perquè ho facen o demanar que introduïsquen noves paraules per transformar la situació: en lloc de pa compra un formatge, unes flors, unes pomes…

O si volem una situació encara més propera a nosaltres només hem de pensar en la primera interacció que experimentàrem amb el professorat d’anglés al col·legi o l’institut quan demanàvem eixir de classe per anar al lavabo:

-Puc anar al vàter?- Pregunta l’alumna. Atenció: Parla en la seua llengua materna!

-Excuse me?- El mestre guia el canvi cap a la L2

-Go to the bathroom please?- L’alumna fa la correcció però no és correcta.

-Repeat after me: Can I go to the toilet, please?- El mestre detecta l’errada i aplica la correcció per crear un ”bon hàbit”.

-Can I go to the toilet, please?- L’alumna repeteix i assimila el vocabulari i l’estructura. La situació queda tancada. Davant l’estímul ja té la resposta.

-Yes, of course.

-Thank you.

Aquesta situació comunicativa es basava també en el mètode que hem presentat al llarg d’aquesta entrada, ja que es recolzava en l’aprenentatge inductiu mitjançant una interacció adequada al context i fonamentalment oral on el mestre sempre des de la llengua L2 animava a l’alumne a repetir el diàleg que corresponia a l’estímul concret. A més, aquest intercanvi es prenia com a hàbit i era ràpidament repetit per tota la classe. De la mateixa manera passava amb el ‘‘Good morning! How are you?’’ i la resposta quasi automàtica ‘‘Fine, thanks. And you?’’

A continuació us deixe un exemple gravat d’una classe amb aquest enfocament:

Bibliografia:

Birello, M., & Comajoan-Colomé, L. (2024). Mètodes i enfocaments per ensenyar el català com a llengua addicional. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Cuenca, M. (2005). Mòdul 1. Teories lingüístiques i ensenyament de llengües. Barcelona: Eureca Media, SL.

Richards, J.C., & Rodgers, T.S.. (2001) Approaches and
Methods in Language Teaching, Cambridge University Press.

Videografia:

American English. (2013, 25 de gener). Language teaching methods: Audio-Lingual Method [Video]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=Pz0TPDUz3FU