Agafem, hipotèticament, una aula d’acollida. Tenim deu nois, mascles, amb edats que oscil·len entre la postpubertat i l’adolescència. Gairebé tots venen de l’Àfrica, algun de Sud-amèrica. No tenen ni idea de català. De fet, alguns amb prou feines saben de la seva existència. El seu coneixement de l’estructura gramatical de les llengües és més que limitat, i els seus interessos es redueixen a la música urbana, els videojocs, el futbol i poca cosa més. El docent, una mica desesperat per fer-los dir els noms dels mesos de l’any en català, decideix que a partir d’ara les classes consistiran a comentar els partits de Lamine Yamal, aprofitant la idolatria que els nois li professen. El primer dia del nou mètode aconsegueix que s’aprenguin les paraules ‘pilota’ i ‘samarreta’ i tota la numeració de l’u a l’onze. I en dues setmanes aconsegueix que un dels alumnes pugui narrar, en ortofonètica més que acceptable, un gol de Lamine.

Aquest cas vagament basat en fets reals, és un exemple del que es coneix com a enfocament comunicatiu en l’ensenyament d’una segona llengua.  A diferència dels mètodes més convencionals basats ens les estructures gramaticals, es potencia l’adaptació a un context en què es puguin obtenir resultats d’aprenentatge més realistes. En aquesta situació, en què es persegueix aconseguir una competència bàsica i immediata en l’idioma, es prioritza el significat de les paraules i la referència directa a la realitat que envolta a l’alumne. Presentant el fet lingüístic com performatiu, els elements de la llengua es relacionen amb aquest context conegut i s’eviten els perills de les categories abstractes, que poden desconnectar fàcilment l’alumne del procés d’adquisició de la llengua. El codi comunicatiu en si no és l’objecte d’estudi, sinó que és una eina de comunicació que vincula amb materials autèntics la vida quotidiana amb el nou llenguatge que cal interioritzar.

En aquest ambient de conversa distesa i adaptada als seus interessos, el rol de l’alumnat deixa de ser passiu i s’iguala amb el rol del professor. La classe es democratitza i, encara que es permet fer servir les llengües d’origen dels alumnes, la funció del docent és encaminar les seves necessitats comunicatives cap a la llengua de destí, en aquest cas el català. Ës bàsic, en aquest escenari la interacció oral entre els alumnes i el professor i entre els alumnes entre ells, encara que, a poc a poc, es poden anar introduint per escrit nou vocabulari i categories gramaticals pròpies del català. Sense perdre mai de vista que en aquest mètode de primacia comunicativa és cabdal l’espontaneïtat i la pronunciació almenys intel·ligible del nou codi.

Malgrat que durant les classes vagin apareixent progressivament aspectes formals, la finalitat final d’aquest enfocament comunicatiu és aconseguir que s’aprengui la llengua per a usar-la, i no com un mer coneixement. És un mètode que, per tant, s’adapta a la situació descrita al començament.

Miquel Bonet Pinyol