En un context educatiu on la diversitat ja no és l’excepció sinó la norma, la gestió de l’aula requereix alguna cosa més que l’ús de llibres de text. Per a la docent que hem entrevistat, Cristina Castellnou, la diversitat —sigui cultural, d’origen o de ritmes d’aprenentatge— no és un obstacle, sinó una oportunitat per aplicar estratègies que, en una situació estàndard potser no s’explorarien. 

El repte de la diversitat real 

L’aula es presenta com un mosaic complex: alumnat nouvingut que transita entre l’aula d’acollida i l’ordinària, alumnes amb trastorns del llenguatge o dificultats d’aprenentatge amb plans individualitzats (PI), i també aquells d’altes capacitats que sovint queden desatesos per una tendència a “generalitzar a la baixa”. Davant d’aquesta realitat, la bona pràctica presentada se centra en un pilar fonamental: l’expressió oral vivencial. 

El projecte teatral i l’oralitat lúdica 

La pràctica més reeixida i de la qual la Cristina se sent més orgullosa és el projecte teatral en llengua catalana, especialment enfocat a 4t d’ESO. Aquesta proposta no es limita a la lectura dramatitzada, sinó que culmina en la creació d’un musical en català. 

• El teatre com a transformador: Es considera una eina “transformacional” perquè involucra totes les competències comunicatives. Mitjançant la interpretació, l’alumnat trenca el gel amb la llengua, millora la dicció i treballa la memorística d’una manera lúdica. 

• L’error com a esglaó: Un aspecte clau de la motivació és la gestió de l’error. El docent promou que l’equivocació és “obligatòria per rectificar” i un pas necessari cap a l’aprenentatge. Aquesta seguretat es transmet a través d’una correcció suggestiva i empàtica, evitant expressions d’irritació que bloquegin l’alumne. 

• Modelatge i repetició: El mestre actua com a model de dicció i implicació emocional. S’utilitzen rotllanes, taules rodones i l’ús de l’escenari de l’aula per transformar la classe en un espai de joc on la repetició de sons i la lectura en veu alta ajuden a consolidar la fonètica. 

Metodologia

Tot i reconèixer la manca de materials específics en català per part de l’Administració —fet que obliga el professorat a una inversió de temps ingent en la creació de recursos—, la pràctica es basa en la combinació del que és clàssic i el que és nou. Es defensen mètodes tradicionals com els dictats, la redacció a mà a l’aula (per garantir l’autenticitat davant el repte de la IA) i la lectura interioritzada, combinats amb l’ús de recursos digitals i la intel·ligència artificial per adaptar activitats a necessitats específiques. 

El treball cooperatiu s’utilitza de forma puntual per reequilibrar nivells i fomentar el suport mutu, però sempre mantenint un equilibri amb el treball individual, necessari per a l’assoliment de les competències personals. 

L’èxit d’aquesta bona pràctica recau en la figura del docent com a motor de motivació. “La motivació personal del professorat ultrapassa cap a l’alumnat”, afirma Cristina Castellnou. Per atendre la diversitat, calen professionals amb una formació sòlida (filòlegs i mestres amb vocació) que s’estimin la feina i sàpiguen transmetre aquesta passió. En definitiva, es tracta de fer sentir l’alumne “com a casa”, utilitzant el diàleg, el teatre i la cultura com a ponts cap a un aprenentatge real, autèntic i compartit. 

Agafem, hipotèticament, una aula d’acollida. Tenim deu nois, mascles, amb edats que oscil·len entre la postpubertat i l’adolescència. Gairebé tots venen de l’Àfrica, algun de Sud-amèrica. No tenen ni idea de català. De fet, alguns amb prou feines saben de la seva existència. El seu coneixement de l’estructura gramatical de les llengües és més que limitat, i els seus interessos es redueixen a la música urbana, els videojocs, el futbol i poca cosa més. El docent, una mica desesperat per fer-los dir els noms dels mesos de l’any en català, decideix que a partir d’ara les classes consistiran a comentar els partits de Lamine Yamal, aprofitant la idolatria que els nois li professen. El primer dia del nou mètode aconsegueix que s’aprenguin les paraules ‘pilota’ i ‘samarreta’ i tota la numeració de l’u a l’onze. I en dues setmanes aconsegueix que un dels alumnes pugui narrar, en ortofonètica més que acceptable, un gol de Lamine.

Aquest cas vagament basat en fets reals, és un exemple del que es coneix com a enfocament comunicatiu en l’ensenyament d’una segona llengua.  A diferència dels mètodes més convencionals basats ens les estructures gramaticals, es potencia l’adaptació a un context en què es puguin obtenir resultats d’aprenentatge més realistes. En aquesta situació, en què es persegueix aconseguir una competència bàsica i immediata en l’idioma, es prioritza el significat de les paraules i la referència directa a la realitat que envolta a l’alumne. Presentant el fet lingüístic com performatiu, els elements de la llengua es relacionen amb aquest context conegut i s’eviten els perills de les categories abstractes, que poden desconnectar fàcilment l’alumne del procés d’adquisició de la llengua. El codi comunicatiu en si no és l’objecte d’estudi, sinó que és una eina de comunicació que vincula amb materials autèntics la vida quotidiana amb el nou llenguatge que cal interioritzar.

En aquest ambient de conversa distesa i adaptada als seus interessos, el rol de l’alumnat deixa de ser passiu i s’iguala amb el rol del professor. La classe es democratitza i, encara que es permet fer servir les llengües d’origen dels alumnes, la funció del docent és encaminar les seves necessitats comunicatives cap a la llengua de destí, en aquest cas el català. Ës bàsic, en aquest escenari la interacció oral entre els alumnes i el professor i entre els alumnes entre ells, encara que, a poc a poc, es poden anar introduint per escrit nou vocabulari i categories gramaticals pròpies del català. Sense perdre mai de vista que en aquest mètode de primacia comunicativa és cabdal l’espontaneïtat i la pronunciació almenys intel·ligible del nou codi.

Malgrat que durant les classes vagin apareixent progressivament aspectes formals, la finalitat final d’aquest enfocament comunicatiu és aconseguir que s’aprengui la llengua per a usar-la, i no com un mer coneixement. És un mètode que, per tant, s’adapta a la situació descrita al començament.

Miquel Bonet Pinyol