En un context educatiu on la diversitat ja no és l’excepció sinó la norma, la gestió de l’aula requereix alguna cosa més que l’ús de llibres de text. Per a la docent que hem entrevistat, Cristina Castellnou, la diversitat —sigui cultural, d’origen o de ritmes d’aprenentatge— no és un obstacle, sinó una oportunitat per aplicar estratègies que, en una situació estàndard potser no s’explorarien. 

El repte de la diversitat real 

L’aula es presenta com un mosaic complex: alumnat nouvingut que transita entre l’aula d’acollida i l’ordinària, alumnes amb trastorns del llenguatge o dificultats d’aprenentatge amb plans individualitzats (PI), i també aquells d’altes capacitats que sovint queden desatesos per una tendència a “generalitzar a la baixa”. Davant d’aquesta realitat, la bona pràctica presentada se centra en un pilar fonamental: l’expressió oral vivencial. 

El projecte teatral i l’oralitat lúdica 

La pràctica més reeixida i de la qual la Cristina se sent més orgullosa és el projecte teatral en llengua catalana, especialment enfocat a 4t d’ESO. Aquesta proposta no es limita a la lectura dramatitzada, sinó que culmina en la creació d’un musical en català. 

• El teatre com a transformador: Es considera una eina “transformacional” perquè involucra totes les competències comunicatives. Mitjançant la interpretació, l’alumnat trenca el gel amb la llengua, millora la dicció i treballa la memorística d’una manera lúdica. 

• L’error com a esglaó: Un aspecte clau de la motivació és la gestió de l’error. El docent promou que l’equivocació és “obligatòria per rectificar” i un pas necessari cap a l’aprenentatge. Aquesta seguretat es transmet a través d’una correcció suggestiva i empàtica, evitant expressions d’irritació que bloquegin l’alumne. 

• Modelatge i repetició: El mestre actua com a model de dicció i implicació emocional. S’utilitzen rotllanes, taules rodones i l’ús de l’escenari de l’aula per transformar la classe en un espai de joc on la repetició de sons i la lectura en veu alta ajuden a consolidar la fonètica. 

Metodologia

Tot i reconèixer la manca de materials específics en català per part de l’Administració —fet que obliga el professorat a una inversió de temps ingent en la creació de recursos—, la pràctica es basa en la combinació del que és clàssic i el que és nou. Es defensen mètodes tradicionals com els dictats, la redacció a mà a l’aula (per garantir l’autenticitat davant el repte de la IA) i la lectura interioritzada, combinats amb l’ús de recursos digitals i la intel·ligència artificial per adaptar activitats a necessitats específiques. 

El treball cooperatiu s’utilitza de forma puntual per reequilibrar nivells i fomentar el suport mutu, però sempre mantenint un equilibri amb el treball individual, necessari per a l’assoliment de les competències personals. 

L’èxit d’aquesta bona pràctica recau en la figura del docent com a motor de motivació. “La motivació personal del professorat ultrapassa cap a l’alumnat”, afirma Cristina Castellnou. Per atendre la diversitat, calen professionals amb una formació sòlida (filòlegs i mestres amb vocació) que s’estimin la feina i sàpiguen transmetre aquesta passió. En definitiva, es tracta de fer sentir l’alumne “com a casa”, utilitzant el diàleg, el teatre i la cultura com a ponts cap a un aprenentatge real, autèntic i compartit.