Quan vaig llegir l’enunciat del repte —a poques setmanes de la PAU— vaig tindre clar de seguida quin seria el tema sobre el qual volia dissenyar la meua situació d’aprenentatge: Vicent Andrés Estellés o, en altres paraules, el temari obligatori de poesia que els meus alumnes haurien d’estudiar per a la prova. Aquesta part de l’assignatura és difícil per dos motius que es solen acumular: és literatura, el bloc que més els sol costar, i és poesia, una dificultat afegida.

Però jo tenia clar que ambdós prejudicis —Buff! Literatura i Uff! Poesia— eren fàcilment derrocables gràcies al poeta de Burjassot. La seua manera quotidiana i propera de tractar la realitat valenciana facilita que l’alumne s’aproxime a les composicions sense la distància que sovint imposa la poesia. A més, la idea que l’alumnat poguera desenvolupar guies de temàtica molt diversa a partir dels seus versos em semblava un pont molt natural i útil entre la literatura i la vida quotidiana —una cosa més en comú amb el propi Estellés, que mai va separar l’una de l’altra.

El procés va ser un repte, sobretot per l’extensió, però el fet d’estar familiaritzada amb la creació de fitxes i amb el currículum de segon de Batxillerat em va proporcionar molts recursos i referències que van facilitar la construcció de tota l’activitat. Malgrat això, haver d’identificar explícitament les competències, els criteris d’avaluació, els sabers i els estàndards que els alumnes desenvoluparien m’ha ajudat a interioritzar que aquests documents no són un mer tràmit burocràtic, sinó eines molt útils per pensar i justificar bones situacions d’aprenentatge.

D’aquest repte m’enduc les ganes renovades de crear activitats ben planificades i la convicció, ara més que mai, que una bona estructuració és essencial perquè l’aprenentatge siga significatiu. La docència serà sempre açò: la creació del context ideal perquè allò que s’aprèn adquirisca un sentit ple.